Caldria dir que finalment, el 9 d'octubre passat, la Comissió Europea va confirmar el bon camí de les negociacions amb els deu països, recomanant signar amb aquests els respectius acords que els permetran el 2004 formar part de la Unió Europea. Eslovènia ha sortit airosa perquè es troba entre els països més aplicats, si bé la impaciència per tenir la certesa oficial i definitiva de trobar-se al paquet de la següent ampliació és molt més gran en els sectors polítics que entre la ciutadania. Pràcticament per a tots els grups polítics, l'adhesió és imperativa perquè una part important de l'economia eslovena depèn de les activitats d'exportació i els mercats occidentals són la destinació habitual dels seus productes.
També comprenen que els estàndards europeus adoptats en molts sectors de l'economia i de l'administració pública tendeixen a fer més efectiu el sistema i haurien de contribuir a elevar el benestar de la població. Tot i així, cal dir que la rapidesa amb què Eslovènia ha anat tancant capítols en el procés d'harmonització legislativa, juntament amb la voluntat política, és també perquè els seus estàndards no difereixen substancialment dels occidentals i fins i tot en alguns casos els superen.
L'opinió pública és molt més cauta que els seus representants polítics, i l'informe de la Comissió Europea no va provocar eufòria ni més entusiasme. La ciutadania eslovena està dividida entre partidaris de l'adhesió, escèptics i els sectors que s'oposen que Eslovènia formi part de la UE. La balança continua inclinant-se sobre el 50 per cent a favor de l'ampliació i, com sempre i en tota decisió política, els arguments dels uns i dels altres estan directament relacionats amb la defensa d'interessos particulars definits.
Entre els escèptics, es poden comptar sectors de la població que temen que l'adhesió resulti similar a la relació que en el passat va existir entre Eslovènia i l'antiga Federació de Iugoslàvia. Hi ha també els qui pensen que Brussel·les és el culpable del desmantellament progressiu de l'Estat social i interpreten l'ampliació com una oportunitat perquè occident converteixi l'«Est» al pati del darrere. En realitat, les pressions sofertes per obrir els seus mercats al capital estranger en el procés de privatització van emmel·lant la confiança i el desig d'adherir-se a la UE. El capital nacional, per raons històriques òbvies, no pot competir amb el capital estranger que s'apodera dels sectors clau de l'economia. El dilema no és obrir o no les portes al capital estranger, sinó aplicar, contra la voluntat de l'FMI i d'altres, fórmules destinades que aquest consideri com a soci el capital nacional i no com a botí.
L'altre problema que ha afectat la balança en l'opinió pública eslovena és el «Document de treball», presentat per la Comissió Europea el 14 de setembre passat, on es calculen les aportacions que faran els nous ingressats a la UE. En aquest, es considera que Eslovènia i cinc països més (Malta, Xipre, Hongria, Eslovàquia i República Txeca), poden ser contribuents nets al pressupost de la UE des del primer any, malgrat tenir una renda inferior a la mitjana dels quinze. Els països de la UE interessats que això sigui així, és a dir, els països que no pretenen renunciar als fons d'ajuda, retreuen als nous que la desil·lusió manifestada, és deguda a «l'autèntica pluja de milions que esperaven de la UE» i que no arribarà. Afirmació que denota cinisme i alhora ignorància fingida o real de certs principis econòmics en general i en particular, d'aquells factors que fan possible el desenvolupament econòmic.
Els saldos calculats per a Eslovènia entre les aportacions que haurà de fer i l'ajuda que rebrà són negatius: -129 milions d'euros per al 2004, -98 milions per al 2005 i -71 milions d'euros per al 2006. És veritat, vistes des d'una perspectiva del pressupost de l'Estat, no són grans quantitats, però això significa que l'ulterior dels seus propis esforços i ingressos. Per això es comença a repetir una pregunta molt concreta: i per què volem aleshores ingressar a la UE? El que és interessant és que la resposta a aquest interrogant sembla ser també cada dia més difícil de respondre en algunes capitals dels quinze, davant de les també cada cop més nebuloses, prerrogatives de la Comissió Europea. D'altra banda, la pròpia opinió pública dels països de la UE també comença a preguntar-se per a què serveix l'ampliació i quin serà el seu cost.
Però els que s'oposen a l'ingrés són els sectors camperols, perquè tenen por de veure les seves activitats reduïdes a les quotes proposades, inferiors a l'actual nivell de producció. Això, malgrat que Eslovènia és un país importador net d'aliments. El capítol sobre les negociacions entre Ljubljana i Brussel·les es troba encara obert i en discussió, per la qual cosa les quotes proposades per Brussel·les poden ser encara modificades, com també el 2001 com a any de referència. En realitat, el sector agrícola eslovè ha de ser transformat perquè la seva estructura actual (subdivisió extrema de la terra, tipus i nivells de producció inadequats, elevats costos de producció) és inadequada i l'ingrés a la UE és una bona oportunitat per aplicar els canvis que són necessaris. Però com a sector tradicional per antonomàsia, es resisteix al canvi.
Per acabar, cal dir que els sectors de l'opinió pública partidaris de l'adhesió són encara majoritaris. Comprèn que la UE no és una comunitat ideal, però tenen clar que «no ens podem quedar fora». Tenen clar també que allò que aportin tornarà d'una manera o altra per altres canals i, sobretot, comprenen que no es tracta de ser més rics, sinó d'aconseguir una millor qualitat de vida. ::
Dubtes sobre aquesta notícia?
Parla amb Coexia, la IA del sector exterior
